Nits de pluja

La nit havia caigut ràpid sobre la ciutat però només la son em feia tornar a la realitat. Després d’un llarg dia a la feina, la tarda m’havia dut al centre per gaudir de la companyia de la meva estimada amb la que encara compartíem tardes d’aquelles d’adolescents.

Passejant entre botigues, rient i embadalint amb els nens petits havien passat les hores. El senzill sopar del frankfurt ens havia fet aturar el temps per moments però el rellotge no s’atura. Era hora de tornar cap a casa. Camí de l’aparcament dels grans magatzems vam aprofitar la solitud, entre carícia i carícia, per fer-nos quatre petons apassionat. El cotxe estava a la tercera planta que habitualment era la última planta oberta. En altres temps tot l’aparcament romania obert i ple a besar però l’èxit dels primers dies s’havia desinflat fins que el centre es va veure obligat a tancar una planta. La primera planta havia estat reservada per a abonats i la quarta ja no s’obria al públic. El creixement de la zona feia havia fet pensar en una ràpida recuperació però el ritme no era el que s’esperava i el nivell de la zona començava a devaluar-se.

Al girar la cantonada que ens duia a la rampa mecànica del segon pis vam estar a punt d’ensopegar amb una parella que voltava els divuit anys. Amb tota seguretat anaven al cinema ja que a aquelles hores els restaurants tancaven les portes i només les sales de projecció seguien en marxa. Ella reia a crits d’alguna broma recent i al girar la cantonada no va notar la nostra presencia fins que la Lana va intentar esquivar-la apartant les bosses del Sephora. Aguantant el riure va demanar disculpes més avergonyida pels xivarri anterior que no pas per l’incident.

Encaràrem la darrera rampa, al fons el descens es fonia en la foscor només interrompuda pels llums d’emergència. Lana va prémer el meu braç sense dir res, mai li havia agradat mirar avall. Jo en canvi sempre he estat molt curiós. De sobte una fiblada va congelar les nostres mirades, hauria jurat veure una ombra a la quarta planta. Vaig notar com s’afluixava la pressió al meu braç.

“Devia tractar-se d’algun guarda de seguretat”- vam dibuixar a les nostres ments en silenci. Per un moment el món semblava aturat, el silenci es va fer major i la rampa que ens duia a la tercera planta semblava no acabar mai. Immòbils esperàvem arribar a terra ferm per intensificar la velocitat fins al cotxe. El soroll de corredisses va trencar el silenci fent que empal·lidíssim per moments. Alguna cosa passava allà abaix. El so de la cursa semblava més proper. Encara confiàvem que es tractés d’un grup d’adolescents en busca d’aventures quan un xiscle va tallar la nostra respiració. Vam sentir llavors una forta respiració que s’acostava al forat de la quarta planta. Una freda gota de suor recorrent la meva esquena em va aturar mentre l’adrenalina posseïa el meu cos. De sobte la silueta d’una noia va travessar davant nostre, atordida intentava fugir de les passes que havíem sentit. En cap moment va mirar amunt buscant ajuda, estava massa trastocada, no deixava de mirar enrere.

Vaig notar la mà de Lana intentant-me aturar quan vaig començar a córrer. Segur que va cridar-me que m’aturés però no vaig poder interpretar les seves paraules doncs tota la meva atenció estava a la quarta planta.